1998	Exposició "50 años de la muerte de Manolete" Casa de Madrid a Barcelona
1989	Exposició col.lectiva a la galeria Syra
1982	Coordinador / Participant a l'exposició presentada pel Reial Comité organitzador de la Copa Mundial de Futbol.
1981	Obté la Licenciatura de la Facultat de Belles Arts de Barcelona
1969	Beca “Borsa d'estudis d'escultura” a Perugia (Itàlia), otorgada per la “Dotació d'art Castellblanch”
1968	Obté el professorat de Dibuix. Imparteix classes a la Escola Superior de Bellas Arts
1956	Primera Medalla a l'Exposició Provincial d'Art

 

 

Llenç realitzat per en Joan Matamala Flotats, quan l'artista Lluís Grau i Mestres
tenia uns 20 anys.

 

 

L'artista com a torero. Fotografia	L'artista com a torero. Pintura. 40,5 x 33 cm.

 

Va per vostè Mestre

La relació de les Belles Arts amb el món del toro o de la tauromàquia, que és un altre art, és encara molt més extensa del que dóna a entendre aquesta altra relació, de noms, d'autors que han capejat estèticament amb ella, alguns dels quals ara esbosso a bote pronto: Goya, Picasso, Rafael DuranCamps, Manolo Hugué, Josep Granyer, Angel Ferrant, Fernando Botero, Ramon Lapayese, Eduardo Arranz-Bravo, o entre els més joves, Miguel Macaya, Ramon Roig, Xesco Mercé o Antonio Artas.

És molt més extensa, faltaria més. Caldria, com és obvi, una citació, un apunt a la història cultural i a la producció artística humana: aquella que deïfica al bou Apis a l'antic Egipte (des de 3000 a. de c.), converteix en mite al Minotaure de Creta i el tanca en el dèdal laberíntic de Cnosos, o el converteix en morlaco petri al poble de Guisando, centenars d'anys abans que, a la fi del segle XVIII, toreros com Costillares, Pedro Hillo o el gran Pedro Romero converteixin les capeges i les matances cruels de toros braus en ordenades bregues de carrer i el toreig en art.

Lluís Grau ve bregant amb les arts plàstiques des de fa més de cinquanta anys: de nen de talent i facilitat precoces, va passar de forma natural de ser alumne a l'escola de la Llotja, la històrica Llotja que va veure passar per les seves aules a altres nens talentosos i genials com Picasso, a ser professor i impartir classes en ella durant més de 30 anys. Allí va deixar testimoniatge del seu mestratge i el seu tarannà, sempre obert a les novetats, liberal en formes i continguts, clàssic i contemporani al temps. Diverses generacions d'alumnes, alguns d'ells avui artistes de renom, van rebre les seves influències i això és, sens dubte, sempre motiu d'orgull; tant que es diria que és una, sinó la major, de les satisfaccions que a un li queden després de “cortar-se la coleta” en la docència i deixar “los trastos” (els trastos) per seguir amb unes altres capeges vitals.

Però Grau va deixar unes andròmines per prendre’n altres: si bé mai havia deixat d'investigar personalment en el plàstic, en paral·lel a l'exercici de la docència, el fet de no sentir-se ja subjecte a les quadratures que l'ensenyament ens imposa, li ha permès d'un temps a ara centrar-se de forma nuclear i exclusiva en la creació pura i atemporal, aquella que no està subjecta a cànons estètics ni horaris.

Aquesta etapa vital recent, a més, li ha permès dispersar esforços i inquietuds ja no només en l'àmbit tridimensional o escultòric que venia sent tradicional en la seva trajectòria artística, sinó concentrar-los, al temps, en terrenys com la pintura, el dibuix i fins i tot, en terrenys pròxims a la instal·lació.

Després d'haver visitat el seu taller, el seu estudi, em vaig sentir profundament sorprès i emocionat: Grau, un artista fins aleshores de producció escassa pel seu enorme sentit autocrític - pura vergonya torera - em va mostrar una àmplia quantitat de treballs resultants dels dos o tres últims anys d'activitat. Darrere d'ells s'endevinava aquell marro màgic, singular, que posseïxen les obres nascudes de l'interior, d'un interior fet de bellesa i senzillesa, d’economia, d’essència, de veritat i de simplicitat.

Per arribar a aquest estadi que denoten els nostres petits assoliments plàstics cal sentir-se sempre en “los medios”, en “los medios” del torero, al centre mateix, en el cor del “ruedo” on es cou constantment el risc, el plaer de l'aventura plàstica, sempre feta de pors del que resultarà i de la certesa de que allò es podrà capejar.

Aquesta certesa ens la dóna l'experiència, l'haver torejat, bé i malament, en el temps; haver vist, acoquinats sempre, acostar-se al toro a tota brida cap a nosaltres des de la porta de corrals, gairebé sense citar-lo, i haver aplicat la màxima de temperar i manar cada vegada amb més elegància, classe i convicció. A l'art se’l tem i se l’estima com s'estima a un toro.

I cada obra plàstica, una vegada feta veritat, cosa ja acabada, esperit que ja és forma, mor ja per sempre com mor un toro. Les obres, a partir d’aleshores bells esquelets de morlaco, reposen descarnades en el nostre estudi, en cases alienes o en els museus. Queden en la memòria de l'artista com queda per a un torero una bona feina o el bell nom d'un toro que ens va donar el triomf. Segurament per això les belles obres d'art duen títol.

En aquest sentit, ha de dir-se que després de tota obra tan rodona com una bona lídia han d'endevinar-se unes metafòriques banyetes que ens recordin en continuu que allò va ser abans un brauet amb el qual va caldre bregar de ferm: en matèria de composició, de color, de forma, fins a donar amb la solució adequada, fins que es va endevinar la tirada, es van dissipar els temors de l'artista lidiador i es va llegir a l'animal com corresponia.

En el cas que ens ocupa i al fil del que s'ha dit, la presència dels esperits de l'animal i de l'artista, del creador que li dóna forma torejant-lo, és doblement evident: sovint veiem al toro banyut, descrit literalment i al temps clarament sorgit d'aquest plàstic bullir interior esmentat que caracteritza el treball ascètic, reductiu i minimalista propi de Grau. En altres ocasions les puntes dels pitons, les parts més sensibles, justament, d'un gran brau, s'endevinen en aquests “ruedos” que Grau converteix en cercles de metall, en el·lipses de fusta, en cercles primigenis de fang cuit.

O en aquells esplèndids treballs pictòrics fet d'un sintetisme intimidant: superfícies de lli en cru tot just tacades o dibuixades, gairebé accidentals o a l’atzar, amb un guix o un carbonet neardertals, amb simples i reiteratius traços d'oli, de pastís; o papers sobre els quals s'encolen, s'adhereixen o estampen formes simples, geometries místiques i al·legories de mestres que van ser (com el propi Grau a la Llotja o Manolete “al alimón”).

És per això que veig en cada versió que Grau dedica al gran torero Manuel Rodriguez Sánchez un petit autorretrat: no només perquè cada obra d'art que sorgeix de les nostres mans és, en si mateixa, en essència, un autorretrat, sinó perquè Lluís Grau és en si mateix un torero. Ho va voler ser, literalment, de jove i ho és en l'actualitat com a creador que sap llegir entre línies la bella metàfora de la tauromaquia portada als terrenys de les arts plàstiques i de l'estètica.

Per als afeccionats, d'un o altre univers, les bones obres d'art i les grans feines es recorden. En aquest cas les unes i les altres es solapen, es transparenten, s'endevinen i es toquen.

Així que aquesta vegada bé podríem dir, i permeti-se'm la llicència del llec que ni sap de toros, ni per ventura més que quatre passades mal donades en els terrenys de la plàstica: Va per vostè, mestre!

 

Luís Casado

 

 

Estructura i dinàmica en l'obra de Grau Mestres

El primer que un adverteix en aquest món no és de les formes de les coses sinó de la seva energia. És l'ímpetu el que defineix, és l'acció la que caracteritza; l'estàtic no té sentit. A tot estirar, l'estàtic seria una decoració, allò que ha de romandre com a fons del que siguin les formes.

Per tant no hi ha cap forma vàlida que contingui en la seva mateixa presencia el signe de la dinàmica, de la força, de l'acció. En tota forma sempre ha d'haver allò que la fa possible.

Lluís Grau i Mestres és aquest escultor que veu en les formes naturals l'embranzida que les determina i les caracteritza. Per això sempre ha preferit dedicar-se a esculpir formes en les quals hi hagi implícita l'acció, les formes dels esportistes, les formes dels animals que des del seu simple esquema figuratiu desprenen ja la seva energia, la seva força. Fins i tot quan en les seves elucubracions per atrapar la forma d'altres models, el resultat d'aquesta aproximació és una figura que desprèn energia, moviment, acció.

En aquest sentit caldria dir que la seva escultura beu des de molt aprop d'aquells postulats del futurisme que no concebien altres formes que les dinàmiques: és molt més impressionant un cotxe llançat a tota velocitat que la mateixa Venus de Milo.

Però per arribar a aquesta dinàmica Grau no té necessitat de recórrer a les deformacions del futurisme, a aquelles composicions a força de successius plànols cinematogràfics, sinó que de la forma base inicial extreu ja la forma de la seva dinàmica. És per això que s'hauria de dir que la seva escultura està molt més aprop del cubisme que del futurisme; però d'un cubisme que atén no a la nova construcció del plànol de la realitat corpòria de les formes sinó que atrapa l'embranzida estructurada que hi ha en cada forma.

D'un toro el dinàmic és la seva silueta; a un cornúpeta la força li emana de la seva massa; a un torero la seva silueta la determina l'agudesa, la bondat, l'agilitat, la capacitat compositiva en l'espai del que succeeïx en el temps i la monstruositat que hi ha dintre d'ell i són aquestes cinc facetes les quals cal oferir perquè les formes de l'art recullin la seva realitat, l'essència de la seva acció.

Aquest és el sentit de l'obra de Grau. Cal afegir àdhuc un altre aspecte molt important en les ocupacions i preocupacions de l'escultor que determina l'ésser dinàmic i actiu de les seves escultures: els materials amb els quals es duen a terme les realitzacions concretes de les facetes disperses, successives o coincidents en el temps, que construeïxen les seves formes, aquestes síntesis que organitzen el que es desplega sota una presència figurada concreta. Això sense esbiaixar que en el seu treball d'escultor, una mica concomitant a això és que cada forma revesteixi inicialment un projecte arquitectònic i que aquest projecte sigui també previst com una presència cromàtica, que el color no estigui absent de l'estructura.

Materials, estructura i cromatisme, tres elements estretament units en l'obra de Grau. Però no hi ha material sense color, encara que sigui el seu color verge, originari, o industrial de base, com tampoc cap material ni cap estructura pot presentar-se sense un desenvolupament espacial arquitectònic, una ocupació activa i constructiva de l'espai. Aquí estan emplaçades les seves escultures que, en infinitat d'ocasions, tenen simultàniament el seu desenvolupament en el plànol bidimensional de la pintura. Escultura, pintura i arquitectura; dinàmica, acció i moviment. Aquests sis factors són els ingredients de l'obra de Grau.

Esportistes, toreros, animals, persones comunes sense qualificació expressa, objectes entorn dels quals es desenvolupen les activitats humanes: quadrats, cubs, el·lipses, el propi de cada forma que adquireix presència activa en el tracte social, industrial o humà, tot això l'artista ho recull, ho sintetitza, ho estructura, ho munta i ho emplaça davant els nostres ulls. Som nosaltres, els observadors, els quals hem de ser conscients que sota cada matèria, cada forma, cada estructura, cada muntatge, cada color, hi ha un estudi de la realitat que l'artista concreta en un objecte.

Aquests objectes al mateix temps entre si determinen el seu entorn i constitueïxen el seu contingut; això perquè Grau no concep cap obra que no impliqui un interior vital que, així mateix, exterioritza la complexitat que són totes i cadascuna de les coses. Desenvolupament en el temps i moment únic de cada instant.

 

Arnau Puig, crític d'art